Jo, sóc en Joan.

Ja hi tornem a ser. És el que deuen pensar moltes persones que em pregunten: Aquest any tornes a marxar allà? - No em queda res més que acotar al cap, acceptar-ho i somriure, per afirmar-los el que m'han interrogat.

Cal dir, que aquesta ocasió no ha estat una decisió tan personal, sinó que la demanda ho ha provocat, i he acceptat la responsabilitat del passat. Us ho explico:

En el projecte anterior, el 2009-2010, es va acordar que el projecte retornaria a l'Equip d'Agrupament, deixant de coexistir una comissió de treball que es dediqués únicament a aquest projecte, ja que la comissió entrava en un debat de reflexió de legalitzar-se en format de associació per tal de aconseguir major fons per estendre la nostra tasca en la comunitat de la Yagüita del Pastor, Santiago, a la República Dominciana.

L'Agrupament no va poder absorbir tot plegat, i no va apreixer ningú que es fés càrrec del projecte, així que es va decidir, després de consultar-ho amb la comissió de treball, que es donaria punt i final al projecte. Així que, calia pensar-ho i fer-ho.

És va creure que jo era la persona adequada, d'entrada perquè havia tingut contacte recent, durant els últims anys, i perquè jo sempre havia proposat un treball conjunt amb els scouts dominicans.

I aquí em teniu, en ple mes de Febrer, em van donar un vaixell que naufragava per aigües oceàniques, i l'havia de comandar a port. Necessitava una tripulació exigent i treballadora, així que vaig posar a cercar. No penseu que vaig busca molt o vaig insistir molt.

Una de les coses que tenia clar, jo i l'Agrupament, és que el projecte que acabem, l'havia d'acabar gent de Torelló. Així que varem buscar dins l'Agrupament, i va sortir la Irene. I fora d'ell, sempre amb el boca - orella, vaig acabar arribant a la Cristina, l'Anna i algunes altres persones.

Al vaixell sols hi havia lloc per 4, jo ocupava un trosset... i es van sumar, com molt bé han explicat elles mateixes, la Irene, la Cristina i l'Anna. Em sento molt feliç amb aquestes persones al meu costat, perquè són treballadores, perquè són vivencials i sobretot perquè són molt divertides.

Entre tots hem treballat i estem direccionant el vaixell, queden setmanes, dies per partir i aquí és on vosaltres podeu seguir-nos i trobar-nos.

Ja per acabar, us demano un favor personal, perquè sé de que parlo... però siusplau quan siguem fora, quan estiguem treballant cada dia amb els nens i les nenes, quan aquestes tres noies s'endinsin a l'aventura, siusplau, escriviu comentaris al blog, envieu-nos correus, escriu-nos en els nostres perfils de facebook, totes aquells missatges, paraules i coses que ens voldríeu dir, perquè el gest que tindreu serà part de les nostres forces i il·lusions per entregar-se cada dia sense mesura.

Benvinguts a La Escuelita 2010 - 2011!!!

Sóc l'Anna, una petita part d'aquesta gran oportunitat.

Era una tarda quan en Joan ens va començar a engrascar amb la idea. Vam estar estona parlant-ne i jo pensava que seria una tarda com qualsevol altra, estant al bar amb coneguts i amics, parlant d'un projecte fantàstic, un projecte que podria haver estat qualsevol també. Però es veu que no...

Quan vaig marxar cap a casa, just després de quedar que ens diríem si hi participavem o no, no n'era gens conscient de la situació. Però la cosa era seria. I els dies següents em passava hora si i hora també pensant en: hi aniré, no hi aniré, hi he d'anar.., no! aquest projecte em queda gros!, No, Anna hi has d'anar, he d'aprofitar l'oportunitat!

I va arribar un dia que, no sé com, em vaig tirar de cap a la piscina.
Ara no sé si vaig fer bé o malament, perquè tinc estones que m'atabalo molt pensant que d'aquí mig mes estaré enmig d'una cultura tant diferent, just a l'altra punta del món. Però... què coi! Estic contenta també, i amb moltes ganes de saber què ens espera allà! Estic il·lusionada per fer aquest projecte, sobretot perquè estarem amb nens, i en tinc moltes ganes! A més, que té a veure amb el món de la Psicologia (per els que no em conegueu, estudio Psicologia), i crec que em servirà per agafar experiència i experiències. I a nivell personal, crec que una cosa així et fa veure les coses d'una altra manera, créixer.

Bé doncs, ja sabeu una mica més de mi i de com vam encetar aquesta aventura que, a partir d'ara, volem compartir-la amb vosaltres.

Així espero que ens aneu seguint i disfruteu de les nostres sensacions i vivències.
Molt bon viatge i...

una abraçada ben forta!

Anna

Doncs ara em toca a mi. Jo sóc la Cristina.

Em dic Cristina. Tinc 19 anys, a un mes i mig de fer-ne 20, i també he decidit embarcar-me en aquest projecte de La Escuelita 2011.

Si us sóc sincera, la primera vegada que vaig sentir parlar del projecte, farà poc més de mig any, mai m'hagués imaginat que jo n'acabaria formant part. Va ser en Joan qui me'n va començar a fer cinc cèntims. He de dir que la vaig trobar una proposta molt interessant i que, d'alguna manera, era força propera a mi. L'interès pels nens i, sobretot, per la seva educació és quelcom que sempre m'ha caracteritzat. És per això que actualment em trobo a les acaballes del segon any de Grau en Educació Primària. En veure que un dels objectius bàsics del projecte era precisament aquest, garantir l'accés a l'educació de tota una comunitat, va fer que el meu interès pel projecte anés creixent una mica cada dia. D'aquesta manera, i sense saber gairebé com, poc a poc m'hi vaig anar endinsant, fins que finalment, i després de donar-hi moltes voltes, vaig prendre LA decisió: volia formar-ne part.

I aquí em teniu. Carregada de nervis, d'expectatives i d'esperances, però també de dubtes i pors. Tot ve implícit en una nova experiència com aquesta, i l'afronto amb moltes ganes de viure-la i gaudir-ne.

Us n'anirem tenint informats!

Fins aviat,

Cristina.

Em presento, sóc la Irene.

Bon dia, bona tarda, bon vespre... és indiferent quan estiguis llegint això però si has arribat fins aquí és perquè tens curiositat pel projecte, i n'estem orgullosos. Em presento, sóc la Irene i sóc una quarta part de l'expedició de La Escuelita 2011. Sóc de Torelló (encara que actualment pels estudis hi estic intermitentment) i aquest és el tercer any que estic a l'Agrupament Escolta de Torelló. Arran de formar part de l'Agrupament i també per culpa del meu germà, em vaig engrescar a participar en el projecte de La Escuelita i a viatjar a República Dominicana.

Fa ja un parell o tres de mesos (potser més i tot), vaig fer el cop de cap i vaig decidir que volia participar en el projecte. Ja fa uns anys que el conec i que m'hauria agradat participar-hi, però fins aquest any no havia aconseguit complir tots els requisits que creia suficients per anar-hi. Aquest any sí, aquest any descobriré un petit racó de l'altre punta del planeta. I aprendré de tot això, i aprendré d'ells i també de mi.

Són moltes les preguntes que diàriament se'm plantegen del viatge, moltes les inquietuts i moltes les ganes de viure aquesta nova experiència. Però també són moltes les pors i molts dubtes encara per resoldre. Per la meva inquietud de resoldre dubtes i per les ganes d'en Joan de tenir unes bones memòries de la vida d'aquest projecte (a part que tots dos ens agrada el "mundillu"), vàrem decidir fer un petit documental a base d'entrevistes a molts dels implicats. Així jo he anat descobrint poc a poc històries de la República Dominicana i ara tinc jo ganes d'esciure la nostra història, ja més ganes que mai.


Una abraçada,
iRENE
.