El que és bo es fa esperar, ya tu sabes...

A vegades la calor afecta la ment humana.

Hola lindos y lindas! Como están ustedes? Demanem disculpes per no poder actualitzar gaire sovint, malgrat seguim completament el ritme dominicà estem pleníssims de coses: la escuelita, jugar amb els nens i nenes del barri, conversar, fer-nos trenetes, desfer-nos-les i tornar-nos-les a fer, ballar merengues, bachatas i reggetons i alguna cançó catalana que se'ns cola... El cap de setmana passat vam escapar-nos un parell de dies a fer el guiri per la Bahía de Samaná situada al nord-est del país. Allà vam visitar el parc natural més gran de l'illa, Los Haitíses, on vam poder gaudir de les onades de l'Atlàntic, d'uns salts d'aigua impressionants! i d'alguna platja paradisíaca. Fins a Samaná vam desplaçar-nos amb les típiques "guaguas"; petits busos semblants a llaunes de sardines, en que vam viatjar al voltant de quatre hores: nens, pares, maletes, caixes,"bultos",més nens, uns sobre els altres, quatre seient en un lloc de dos, quaranta en un espai de vint... Fins i tot animals de companyia. Ah! i la cirereta del pastís, el para-xocs estava farcit de gallines a punt de ser rostides (probablement per l'asfalt de la carretera).
Després d'aquesta exhibició no tenim cap dubte que els dominicans guanyarien el campionat mundial de tetris! Per últim, la música va sonar en tot moment (de fet, sona a totes hores, a tot volum i a tot arreu... no sabeu pas com gaudim dels moments de silenci i de Manel).

El Barça és un esport mundial (les trenes i la Coca-Cola també).

Aquesta setmana hem començat el Campamento; la primera impressió va ser d'uns nens calmats i tranquils, però amb els dies hem anat canviant d'opinió... ens han agafat confiança i s'han anat esverant. No estem gaire morenos ( la Irene molt, diu) però si que en alguns moments ens fan posar negres! Tot i així gaudim molt de cada moment i ens ho passem molt bé! El Campamento no és només un casal de nens i de matins, sinó que durant dues tardes hem pogut fer activitats amb un grup de mares i amb un grup d'adolescents. Aquest cap de setmana seguirem amb la línia de turista i anirem a Puerto Plata, a gaudir de les platges del nord, i diumenge passarem el dia al riu amb algunes famílies del barri. Us prometem que la pròxima actualització serà ben aviat!! Una abraçada ben graaaaaaaaan!! I a tots els pescallunes... BON INICI DE FESTA MAJOR!! Disfruteu-la!!

Cristina, iRENE, Joan i Anna.

L'amor, un sentiment universal (i a vegades es fa esperar). Pampam dos veces!

"Oye, como va!"

Què tal família? Perdoneu que no haguem dit res, però tot i el ritme dominicà, axiò és un no parar. A més a més, hem tingut problemes amb els ordinadors que tenim accés i això ho ha fet més difícil.

El viatge amb avió va ser d'allò més avorrit i distret, "ya tu sabes" aquests AIRBUS amb tele i seients reclinables... fan que les 8.03 hores de vol siguin bufar i fer ampolles, això sí, és com si haguéssim anat de festa i haguéssim arribat a casa a les 4 de la matinada i ens estiguessin esperant els pares a la porta de casa... enlloc de pares eren dotzenes de nens i nenes, de persones que ens volien rebre i donar-nos la benvinguda.

A l'aeroport ens van recollir en Dean i en Marc, i vam enfilar-nos a una GuaGua, per posar-nos dins de San Andreas Vice City... (Carreres de cotxes, adelentments suïcides, semàfors invisibles i una pluja que complicava la conducció). Sort que en Dean "sap conduir" i nosaltres dormíem amb un ull mig obert... Però la nostra arribada tindria una sorpresa més, resulta que el dilluns hi havia convocada una HUELGA GENERAL!!!!

Aquí les huelgas són patrulles de piquets que cremen "gomas" al mig dels carrers i carreteres, que tiren pedres a la gent que van a treballar... així que aquesta es tanca a casa i no surt per res. D'aquesta manera, ens vam passar el dilluns descansant i coneixent els veïns de la Yagüita (del hoyo).

Aquests darrers dies ens hem estat reunïnt amb les educadores del Centro comunitario, amb la gent d'Acción Callejera... Quines excel·lents persones!! Ara s'ha de veure com va tot, però estem súper entusiasmats amb començar el Campamento. ¡Va a ser chévere!



Fa una calor espantosa, el menjar és molt bo, els nens no ens deixen respirar i les famílies on anem a conviure ens tracten com filles (en Joan ja és dominicanu!!).

Però el que ens porta més de cap és el parlar castellà! En Joan es fa un bon tip de riure, entre el castellà catalanitzat de l'Anna, la Irene que parla català amb cantarella dominicana i la Cristina encara es salva, però tampoc us penseu...

Encara queden moltes coses per descobrir i per aprendre, però cada pas és un món nou per conèixer i com diu aquella cançó dominicana: "Asi es la vida de caprichosa, a veces negra, a veces color rosa, así es la vida que me quiere, me ama, me mata y me hace gozaaaaaaaaaaaaaaar".


PD: La Irene ha sigut la primera victima dels vòmits, però no patiu ja està bé i hem detectat el problema.

Va de maletes.

Ahir a la tarda vam quedar per gravar plegats la nostra part del documental, i la última abans de començar l'aventura. Varem explicar davant la càmara com hem arribat al projecte, les inquietuds i també els nervis que poc a poc van apareixent. I és que cada dia que passa augmenten de manera considerable les ganes de començar a realitzar aquest projecte, el nostre projecte.

Ja hem començat a carregar maletes. Roba fresca, antimosquits, la càmara, crema solar... No volem descuidar-nos res i cada dia que quedem, en un moment o altre, discutim de si quines sabates, quantes samarretes o quin llibre. A més a més, també estem carregant la maleta d'il·lusions, esperances i pors. Les noies sobretot (en Joan ja té una experiència) no deixem de tenir dubtes, molts dubtes. Com seràn els nens? I les seves famílies? Què menjarem? I per esmorzar? Quan i com ens podrem dutxar? Tenim ganes de descobrir els nous hàbits i, per molt que ens ho expliquin, fins que no hi siguem no ho desvetllarem.

També hem aprofitat per anar-nos coneixent una mica entre nosaltres. Sabem que la conviència no sempre és fàcil i que cadascú té les seves manies i, per això, hem anat fent dinàmiques. Ahir a la tarda varem fer mímica i ara sabem que en Joan li agrada molt menjar (i li encanta el menjar de la República dominicana), l'Anna si no esmorza molt bé (i millor dolç) no tira, la Cristina ens va dir que era una pallassa i una mica com una muntanya russa i jo, la Irene, els hi vaig explicar la meva fòbia a la sang i que m'agrada dormir (i no gaire que em despertin...).

Com que segurament serà la última actualització des de Catalunya per part meva... Bon viatge gringooos :D

Una abraçada,

iRENE

Ja queda poc...

Aquesta setmana és la darrera que ens queda abans d'emprendre el viatge, i ens queda molt per fer, abans que diumenge prenguem l'avió cel enllà.

Ahir, ens varem reunir per comentar, preparar i treballar algunes coses. Com sempre aquestes trobades que fem són molt divertides i varem riure un munt. Ja sabeu que somriure fa que treballis més còmode i et deixis anar més.

També, com acostuma a ser habitual en Joan va preparar unes dinàmiques per tal de potenciar les habilitats grupals. Ahir per exemple varem fer tres dinàmiques:

- Una que es deia PERSONA, PARAULA i LLOC, on cadascú havia de pensar un persona, paraula i lloc important per ell/a, i després havia de dialogar amb un altre company i escollir un concepte dels dos que hi havia, fins que al final entre els quatre havíem de triar un concepte de cada. Els nostres conceptes són: Els amics, Vida i Casa Meva. És una dinàmica que treballa les habilitats personals per arribar a acords en un grup, saber donar i rebre.

- Una altre dinàmica és la de les PORS i les ESPERANCES. Cadascú pensava dues pors i dues esperances, i després les compartíem amb el grup i havíem d'escollir les pors i esperances més significatives. Una bona dinàmica per compartir emocions i veure quines pors i esperances hi ha en un grup.

- I finalment la més divertida, una que es deia BEBÈ, on nosaltres representàvem nens o nenes de 2 anys i ens havíem de comunicar com ens sentíem. Va ser molt divertit!! Va servir per reflexionar sobre el tema de la comunicació no verbal. És molt important saber expressar-nos de forma verbal i no verbal.

I per acabar varem estar repassat i conversant sobre algunes informacions.

Ah per cert, en Joan va fer una foto als tres AMOLES, altrament anomenades GRINGAS... perquè doni una mica de vida al blog!!

Abans de marxar tornarem a escriure, però per si de casa us esperem al FESTUS de Torelló, que tenim una barra per acabar de recollir diners...