El que és bo es fa esperar, ya tu sabes...

A vegades la calor afecta la ment humana.

Hola lindos y lindas! Como están ustedes? Demanem disculpes per no poder actualitzar gaire sovint, malgrat seguim completament el ritme dominicà estem pleníssims de coses: la escuelita, jugar amb els nens i nenes del barri, conversar, fer-nos trenetes, desfer-nos-les i tornar-nos-les a fer, ballar merengues, bachatas i reggetons i alguna cançó catalana que se'ns cola... El cap de setmana passat vam escapar-nos un parell de dies a fer el guiri per la Bahía de Samaná situada al nord-est del país. Allà vam visitar el parc natural més gran de l'illa, Los Haitíses, on vam poder gaudir de les onades de l'Atlàntic, d'uns salts d'aigua impressionants! i d'alguna platja paradisíaca. Fins a Samaná vam desplaçar-nos amb les típiques "guaguas"; petits busos semblants a llaunes de sardines, en que vam viatjar al voltant de quatre hores: nens, pares, maletes, caixes,"bultos",més nens, uns sobre els altres, quatre seient en un lloc de dos, quaranta en un espai de vint... Fins i tot animals de companyia. Ah! i la cirereta del pastís, el para-xocs estava farcit de gallines a punt de ser rostides (probablement per l'asfalt de la carretera).
Després d'aquesta exhibició no tenim cap dubte que els dominicans guanyarien el campionat mundial de tetris! Per últim, la música va sonar en tot moment (de fet, sona a totes hores, a tot volum i a tot arreu... no sabeu pas com gaudim dels moments de silenci i de Manel).

El Barça és un esport mundial (les trenes i la Coca-Cola també).

Aquesta setmana hem començat el Campamento; la primera impressió va ser d'uns nens calmats i tranquils, però amb els dies hem anat canviant d'opinió... ens han agafat confiança i s'han anat esverant. No estem gaire morenos ( la Irene molt, diu) però si que en alguns moments ens fan posar negres! Tot i així gaudim molt de cada moment i ens ho passem molt bé! El Campamento no és només un casal de nens i de matins, sinó que durant dues tardes hem pogut fer activitats amb un grup de mares i amb un grup d'adolescents. Aquest cap de setmana seguirem amb la línia de turista i anirem a Puerto Plata, a gaudir de les platges del nord, i diumenge passarem el dia al riu amb algunes famílies del barri. Us prometem que la pròxima actualització serà ben aviat!! Una abraçada ben graaaaaaaaan!! I a tots els pescallunes... BON INICI DE FESTA MAJOR!! Disfruteu-la!!

Cristina, iRENE, Joan i Anna.

L'amor, un sentiment universal (i a vegades es fa esperar). Pampam dos veces!

"Oye, como va!"

Què tal família? Perdoneu que no haguem dit res, però tot i el ritme dominicà, axiò és un no parar. A més a més, hem tingut problemes amb els ordinadors que tenim accés i això ho ha fet més difícil.

El viatge amb avió va ser d'allò més avorrit i distret, "ya tu sabes" aquests AIRBUS amb tele i seients reclinables... fan que les 8.03 hores de vol siguin bufar i fer ampolles, això sí, és com si haguéssim anat de festa i haguéssim arribat a casa a les 4 de la matinada i ens estiguessin esperant els pares a la porta de casa... enlloc de pares eren dotzenes de nens i nenes, de persones que ens volien rebre i donar-nos la benvinguda.

A l'aeroport ens van recollir en Dean i en Marc, i vam enfilar-nos a una GuaGua, per posar-nos dins de San Andreas Vice City... (Carreres de cotxes, adelentments suïcides, semàfors invisibles i una pluja que complicava la conducció). Sort que en Dean "sap conduir" i nosaltres dormíem amb un ull mig obert... Però la nostra arribada tindria una sorpresa més, resulta que el dilluns hi havia convocada una HUELGA GENERAL!!!!

Aquí les huelgas són patrulles de piquets que cremen "gomas" al mig dels carrers i carreteres, que tiren pedres a la gent que van a treballar... així que aquesta es tanca a casa i no surt per res. D'aquesta manera, ens vam passar el dilluns descansant i coneixent els veïns de la Yagüita (del hoyo).

Aquests darrers dies ens hem estat reunïnt amb les educadores del Centro comunitario, amb la gent d'Acción Callejera... Quines excel·lents persones!! Ara s'ha de veure com va tot, però estem súper entusiasmats amb començar el Campamento. ¡Va a ser chévere!



Fa una calor espantosa, el menjar és molt bo, els nens no ens deixen respirar i les famílies on anem a conviure ens tracten com filles (en Joan ja és dominicanu!!).

Però el que ens porta més de cap és el parlar castellà! En Joan es fa un bon tip de riure, entre el castellà catalanitzat de l'Anna, la Irene que parla català amb cantarella dominicana i la Cristina encara es salva, però tampoc us penseu...

Encara queden moltes coses per descobrir i per aprendre, però cada pas és un món nou per conèixer i com diu aquella cançó dominicana: "Asi es la vida de caprichosa, a veces negra, a veces color rosa, así es la vida que me quiere, me ama, me mata y me hace gozaaaaaaaaaaaaaaar".


PD: La Irene ha sigut la primera victima dels vòmits, però no patiu ja està bé i hem detectat el problema.

Va de maletes.

Ahir a la tarda vam quedar per gravar plegats la nostra part del documental, i la última abans de començar l'aventura. Varem explicar davant la càmara com hem arribat al projecte, les inquietuds i també els nervis que poc a poc van apareixent. I és que cada dia que passa augmenten de manera considerable les ganes de començar a realitzar aquest projecte, el nostre projecte.

Ja hem començat a carregar maletes. Roba fresca, antimosquits, la càmara, crema solar... No volem descuidar-nos res i cada dia que quedem, en un moment o altre, discutim de si quines sabates, quantes samarretes o quin llibre. A més a més, també estem carregant la maleta d'il·lusions, esperances i pors. Les noies sobretot (en Joan ja té una experiència) no deixem de tenir dubtes, molts dubtes. Com seràn els nens? I les seves famílies? Què menjarem? I per esmorzar? Quan i com ens podrem dutxar? Tenim ganes de descobrir els nous hàbits i, per molt que ens ho expliquin, fins que no hi siguem no ho desvetllarem.

També hem aprofitat per anar-nos coneixent una mica entre nosaltres. Sabem que la conviència no sempre és fàcil i que cadascú té les seves manies i, per això, hem anat fent dinàmiques. Ahir a la tarda varem fer mímica i ara sabem que en Joan li agrada molt menjar (i li encanta el menjar de la República dominicana), l'Anna si no esmorza molt bé (i millor dolç) no tira, la Cristina ens va dir que era una pallassa i una mica com una muntanya russa i jo, la Irene, els hi vaig explicar la meva fòbia a la sang i que m'agrada dormir (i no gaire que em despertin...).

Com que segurament serà la última actualització des de Catalunya per part meva... Bon viatge gringooos :D

Una abraçada,

iRENE

Ja queda poc...

Aquesta setmana és la darrera que ens queda abans d'emprendre el viatge, i ens queda molt per fer, abans que diumenge prenguem l'avió cel enllà.

Ahir, ens varem reunir per comentar, preparar i treballar algunes coses. Com sempre aquestes trobades que fem són molt divertides i varem riure un munt. Ja sabeu que somriure fa que treballis més còmode i et deixis anar més.

També, com acostuma a ser habitual en Joan va preparar unes dinàmiques per tal de potenciar les habilitats grupals. Ahir per exemple varem fer tres dinàmiques:

- Una que es deia PERSONA, PARAULA i LLOC, on cadascú havia de pensar un persona, paraula i lloc important per ell/a, i després havia de dialogar amb un altre company i escollir un concepte dels dos que hi havia, fins que al final entre els quatre havíem de triar un concepte de cada. Els nostres conceptes són: Els amics, Vida i Casa Meva. És una dinàmica que treballa les habilitats personals per arribar a acords en un grup, saber donar i rebre.

- Una altre dinàmica és la de les PORS i les ESPERANCES. Cadascú pensava dues pors i dues esperances, i després les compartíem amb el grup i havíem d'escollir les pors i esperances més significatives. Una bona dinàmica per compartir emocions i veure quines pors i esperances hi ha en un grup.

- I finalment la més divertida, una que es deia BEBÈ, on nosaltres representàvem nens o nenes de 2 anys i ens havíem de comunicar com ens sentíem. Va ser molt divertit!! Va servir per reflexionar sobre el tema de la comunicació no verbal. És molt important saber expressar-nos de forma verbal i no verbal.

I per acabar varem estar repassat i conversant sobre algunes informacions.

Ah per cert, en Joan va fer una foto als tres AMOLES, altrament anomenades GRINGAS... perquè doni una mica de vida al blog!!

Abans de marxar tornarem a escriure, però per si de casa us esperem al FESTUS de Torelló, que tenim una barra per acabar de recollir diners...

Jo, sóc en Joan.

Ja hi tornem a ser. És el que deuen pensar moltes persones que em pregunten: Aquest any tornes a marxar allà? - No em queda res més que acotar al cap, acceptar-ho i somriure, per afirmar-los el que m'han interrogat.

Cal dir, que aquesta ocasió no ha estat una decisió tan personal, sinó que la demanda ho ha provocat, i he acceptat la responsabilitat del passat. Us ho explico:

En el projecte anterior, el 2009-2010, es va acordar que el projecte retornaria a l'Equip d'Agrupament, deixant de coexistir una comissió de treball que es dediqués únicament a aquest projecte, ja que la comissió entrava en un debat de reflexió de legalitzar-se en format de associació per tal de aconseguir major fons per estendre la nostra tasca en la comunitat de la Yagüita del Pastor, Santiago, a la República Dominciana.

L'Agrupament no va poder absorbir tot plegat, i no va apreixer ningú que es fés càrrec del projecte, així que es va decidir, després de consultar-ho amb la comissió de treball, que es donaria punt i final al projecte. Així que, calia pensar-ho i fer-ho.

És va creure que jo era la persona adequada, d'entrada perquè havia tingut contacte recent, durant els últims anys, i perquè jo sempre havia proposat un treball conjunt amb els scouts dominicans.

I aquí em teniu, en ple mes de Febrer, em van donar un vaixell que naufragava per aigües oceàniques, i l'havia de comandar a port. Necessitava una tripulació exigent i treballadora, així que vaig posar a cercar. No penseu que vaig busca molt o vaig insistir molt.

Una de les coses que tenia clar, jo i l'Agrupament, és que el projecte que acabem, l'havia d'acabar gent de Torelló. Així que varem buscar dins l'Agrupament, i va sortir la Irene. I fora d'ell, sempre amb el boca - orella, vaig acabar arribant a la Cristina, l'Anna i algunes altres persones.

Al vaixell sols hi havia lloc per 4, jo ocupava un trosset... i es van sumar, com molt bé han explicat elles mateixes, la Irene, la Cristina i l'Anna. Em sento molt feliç amb aquestes persones al meu costat, perquè són treballadores, perquè són vivencials i sobretot perquè són molt divertides.

Entre tots hem treballat i estem direccionant el vaixell, queden setmanes, dies per partir i aquí és on vosaltres podeu seguir-nos i trobar-nos.

Ja per acabar, us demano un favor personal, perquè sé de que parlo... però siusplau quan siguem fora, quan estiguem treballant cada dia amb els nens i les nenes, quan aquestes tres noies s'endinsin a l'aventura, siusplau, escriviu comentaris al blog, envieu-nos correus, escriu-nos en els nostres perfils de facebook, totes aquells missatges, paraules i coses que ens voldríeu dir, perquè el gest que tindreu serà part de les nostres forces i il·lusions per entregar-se cada dia sense mesura.

Benvinguts a La Escuelita 2010 - 2011!!!

Sóc l'Anna, una petita part d'aquesta gran oportunitat.

Era una tarda quan en Joan ens va començar a engrascar amb la idea. Vam estar estona parlant-ne i jo pensava que seria una tarda com qualsevol altra, estant al bar amb coneguts i amics, parlant d'un projecte fantàstic, un projecte que podria haver estat qualsevol també. Però es veu que no...

Quan vaig marxar cap a casa, just després de quedar que ens diríem si hi participavem o no, no n'era gens conscient de la situació. Però la cosa era seria. I els dies següents em passava hora si i hora també pensant en: hi aniré, no hi aniré, hi he d'anar.., no! aquest projecte em queda gros!, No, Anna hi has d'anar, he d'aprofitar l'oportunitat!

I va arribar un dia que, no sé com, em vaig tirar de cap a la piscina.
Ara no sé si vaig fer bé o malament, perquè tinc estones que m'atabalo molt pensant que d'aquí mig mes estaré enmig d'una cultura tant diferent, just a l'altra punta del món. Però... què coi! Estic contenta també, i amb moltes ganes de saber què ens espera allà! Estic il·lusionada per fer aquest projecte, sobretot perquè estarem amb nens, i en tinc moltes ganes! A més, que té a veure amb el món de la Psicologia (per els que no em conegueu, estudio Psicologia), i crec que em servirà per agafar experiència i experiències. I a nivell personal, crec que una cosa així et fa veure les coses d'una altra manera, créixer.

Bé doncs, ja sabeu una mica més de mi i de com vam encetar aquesta aventura que, a partir d'ara, volem compartir-la amb vosaltres.

Així espero que ens aneu seguint i disfruteu de les nostres sensacions i vivències.
Molt bon viatge i...

una abraçada ben forta!

Anna

Doncs ara em toca a mi. Jo sóc la Cristina.

Em dic Cristina. Tinc 19 anys, a un mes i mig de fer-ne 20, i també he decidit embarcar-me en aquest projecte de La Escuelita 2011.

Si us sóc sincera, la primera vegada que vaig sentir parlar del projecte, farà poc més de mig any, mai m'hagués imaginat que jo n'acabaria formant part. Va ser en Joan qui me'n va començar a fer cinc cèntims. He de dir que la vaig trobar una proposta molt interessant i que, d'alguna manera, era força propera a mi. L'interès pels nens i, sobretot, per la seva educació és quelcom que sempre m'ha caracteritzat. És per això que actualment em trobo a les acaballes del segon any de Grau en Educació Primària. En veure que un dels objectius bàsics del projecte era precisament aquest, garantir l'accés a l'educació de tota una comunitat, va fer que el meu interès pel projecte anés creixent una mica cada dia. D'aquesta manera, i sense saber gairebé com, poc a poc m'hi vaig anar endinsant, fins que finalment, i després de donar-hi moltes voltes, vaig prendre LA decisió: volia formar-ne part.

I aquí em teniu. Carregada de nervis, d'expectatives i d'esperances, però també de dubtes i pors. Tot ve implícit en una nova experiència com aquesta, i l'afronto amb moltes ganes de viure-la i gaudir-ne.

Us n'anirem tenint informats!

Fins aviat,

Cristina.

Em presento, sóc la Irene.

Bon dia, bona tarda, bon vespre... és indiferent quan estiguis llegint això però si has arribat fins aquí és perquè tens curiositat pel projecte, i n'estem orgullosos. Em presento, sóc la Irene i sóc una quarta part de l'expedició de La Escuelita 2011. Sóc de Torelló (encara que actualment pels estudis hi estic intermitentment) i aquest és el tercer any que estic a l'Agrupament Escolta de Torelló. Arran de formar part de l'Agrupament i també per culpa del meu germà, em vaig engrescar a participar en el projecte de La Escuelita i a viatjar a República Dominicana.

Fa ja un parell o tres de mesos (potser més i tot), vaig fer el cop de cap i vaig decidir que volia participar en el projecte. Ja fa uns anys que el conec i que m'hauria agradat participar-hi, però fins aquest any no havia aconseguit complir tots els requisits que creia suficients per anar-hi. Aquest any sí, aquest any descobriré un petit racó de l'altre punta del planeta. I aprendré de tot això, i aprendré d'ells i també de mi.

Són moltes les preguntes que diàriament se'm plantegen del viatge, moltes les inquietuts i moltes les ganes de viure aquesta nova experiència. Però també són moltes les pors i molts dubtes encara per resoldre. Per la meva inquietud de resoldre dubtes i per les ganes d'en Joan de tenir unes bones memòries de la vida d'aquest projecte (a part que tots dos ens agrada el "mundillu"), vàrem decidir fer un petit documental a base d'entrevistes a molts dels implicats. Així jo he anat descobrint poc a poc històries de la República Dominicana i ara tinc jo ganes d'esciure la nostra història, ja més ganes que mai.


Una abraçada,
iRENE
.